La llúdriga eurasiàtica (Lutra lutra)

La llúdriga eurasiàtica és un mamífer carnívor de la família dels mustèlids. Aquesta llúdriga i el teixó són els mustèlids més grans de Catalunya.

Originàriament estava present a tot Europa i algunes zones del nord d'Àfrica, però a començaments del segle XX, arran de la destrucció dels hàbitats, la contaminació, la disminució de les poblacions de peixos i crancs, la cacera, la fragmentació de les seves poblacions i la sobreexplotació de l'aigua, va començar a escassejar fins a quedar restringida a les àrees més solitàries, salvatges i millor conservades. A Catalunya va quedar relegada als rius del Pirineu i Pre-pirineu.

Fins l'any 1973 era una espècie legalment perseguida i capturada. Ara, en canvi, és una espècie protegida i classificada com a espècie molt sensible, no pot ser caçada, capturada o molestada, i està present a més de la meitat del territori. La seva recuperació també s’ha produït gràcies a la millora del seus hàbitats, a la qualitat de les aigües i a la reintroducció de 42 llúdrigues entre els anys 1995 i 2001 a les conques de la Muga, el Fluvià i al Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Aquest mustèlid és un bioindicador de la qualitat de les nostres aigües. La seva preservació implica la qualitat dels nostres rius. Cuidem-los!

On viu? Un animal aquàtic

Pot viure en tota mena d'ambients fluvials i lacustres, i fins i tot en hàbitats litorals i marins (sempre que puguin netejar-se la sal en tolles o cursos d'aigua dolça). Necessita aigües netes, aliment abundant, cobertura vegetal i caus potencials als marges per amagar-se o descansar.

La densitat de llúdrigues disminueix quan es puja d'alçada. Als Pirineus per sobre dels 800 m la densitat és mínima i tan sols es troba un exemplar cada 5-20 km. Tot i que és un animal escàs i difícil de veure, durant els mesos del desgel (abril - maig) és més fàcil localitzar algun exemplar perquè llavors són en molleres i rius lents.

Com és? Una nadadora experimentada

Les femelles adultes mesuren entre 95 cm i 110 cm des del musell fins a l'extrem de la cua i pesen entre 4,5 kg i 7 kg. Els mascles mesuren entre 105 cm i 120 cm i pensen entre 6,5 kg i 10 kg. Tenen un pelatge molt dens, de color bru més o menys fosc, però les galtes, la gola i el ventre són més clars, en ocasions quasi blancs.

La seva anatomia està perfectament adaptada al medi aquàtic: una estructura hidrodinàmica, peus palmejats, cua llarga i aplanada que actua com a propulsor dins de l'aigua, pelatge aïllant... Té el cap aplanat amb els orificis nasals, els ulls i les orelles a la part superior per tal de mantenir les funcions sense treure el cap de l'aigua. Les orelles són petites, rodones i recobertes de pèl, i es poden tancar hermèticament durant la immersió, igual que les narius. Les vibrisses tàctils de la cara i als braços li permeten bellugar-se i capturar les seves preses en aigües tèrboles, fins i tot en foscor total. Tenen molta oïda i olfacte, i la vista en immersió és molt bona.

Naden com els gossos, i per bussejar es propulsen amb ondulacions ràpides de la meitat posterior del cos. Necessiten respirar cada 20-30 segons.

Produeixen xiulets i crits que recorden al riure, esbufecs i una especie d'esternuts. Marquen els seus territoris amb excrements situats en llocs conspicus per la resta de llúdrigues.

Com es reprodueix? Bessons cecs durant un mes.

La llúdriga és una espècie solitària. Els individus d’ambdós sexes tan sols es troben per reproduir-se i després els mascles es desentenen de les cries. Els grups que es veuen normalment són femelles amb cries.

Poden aparellar-se durant tot l'any i ho fan a l’aigua. Quan és el moment, la femella construeix el niu en una estança del cau. El prepara amb herba, molsa i fulles. El període de gestació és de 9 setmanes i sovint neixen un parell de cries. Aquesta descendència reduïda té la finalitat de garantir-ne la supervivència. La femella té 6 mames inguinals, encara que només són operatives 4.

Les  cries neixen cegues i triguen unes 4-5 setmanes en obrir els ulls. En els seus primers contactes amb l'aigua la femella les carrega a l'espatlla fins el centre del riu, on les submergeix i deixa que nadin fins a la riba sota la seva supervisió. Tenen una taxa de mortalitat elevada durant els dos primers anys, després dels quals arriba la maduresa sexual. Poden arribar a viure 12-16 anys en llibertat. 

Què menja? El seu plat preferit és el peix.

Mostren una activitat principalment nocturna i crepuscular, degut segurament a la pressió humana. Les necessitats diàries d'aliment són entre el 12 % i el 15% del seu pes, i necessita de 40 g a 80 g de menjar per kilòmetre i dia.

S'alimenten principalment de peixos (95%), tot i que poden completar la dieta amb altres animals com crancs de riu, serps d'aigua i amfibis. En menor proporció també mengen micromamífers, ocells, altres rèptils, insectes i mol·luscs. Antigament, quan hi havia anguiles i el cranc de riu Austropotamobius pallipes, també en menjaven. Als rius pirinencs s'alimenta de la truita comuna i d’altres peixos introduïts.

Cacen les preses atacant-les per sota, capturant-les amb la boca i alguna vegada amb les potes davanteres. Després les ingereixen senceres, amb l'excepció de les pinces i els caps de cranc, i del cap i els ossos grans de peixos grossos.

Sempre s’havia considerat que la llúdriga tenia un impacte important en la pesca, però s'ha vist que aquest animal ajusta la seva població a la disponibilitat d'aliment, que són majoritàriament truites petites no pescables. A més, consumeix depredadors de peixos com la serp d'aigua o peixos ictiòfags.

Un animal mític. Un déu disfressat?, un gos d’aigua?, un rei escocès?

Degut a la capacitat de posar-se dretes sobre les dues potes i de manipular hàbilment objectes amb les mans, els europeus antics creien que la llúdriga era un déu disfressat que vivia a la Terra per veure com el tractaven.

A l'antiga Persia era coneguda com un «gos d'aigua» i es castigava severament a qualsevol persona que gosés matar-la.

La llegenda escocesa dels «reis llúdriga» explica que, quan aquestes criatures eren capturades, concedien qualsevol desig a canvi de la seva llibertat. A més, les seves pells eren molt apreciades tant per la capacitat per tornar invencible un guerrer, com per protegir-lo contra l'ofegament. Els reis llúdriga, per tant, eren gairebé invencibles. Només tenien el punt feble d'una petita zona situada a sota de la barbeta. 

Taxonomia: Lutra lutra, Linnaeus, 1758

Bibliografia:

  • Pla de Conservació de la Llúdriga a Catalunya – (Documents dels Quaderns de Medi Ambient, 6). Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. Setembre 2001
  • Ruiz-Olmo, Jordi. Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Barcelona: Lynx Edicions, 1995
  • Castells, Álvaro; Mayo, Manuel. Guía de los mamíferos en libertad de España y Portugal. Madrid: Ediciones

Amb el suport de: Actuació cofinançada per l'operació 04.04.01 del FEADER ("Actuacions en espècies, hàbitats i paisatges")